L’Emmona ens posa a prova.

Esborrany del article publicat a www.feec.cat sobre la Ultra Trail de L’Emmona 2014 el passat 11 de Juliol de 2014. Enllaç al article editat i que ha aconseguit altissimes lectures, visualitzacions i comparticions:

https://www.feec.cat/noticia/lemmona-ens-posa-a-prova-consideracions-davant-la-propera-edicio-de-curses-dultraresistencia/

Draft (així escric jo en brut):

Ja fa temps que el debat sobre la moda de correr per la muntanya i l’anomenat efecte Kilian esta de moda pels mitjans generalistes necessitats de polemiques i sensacionalisme. Debat on la federació dona la veu quan convé per informar i fer pedagogia. Però la tasca de la FEEC va molt més enllà. I encara anirà a més.

Per 3er any consecutiu la federació organitza la Copa Catalana de Curses de Ultraresistència, també conegudes populartment amb l’angliscime ultratrails. Aquest campionat agrupa 6 proves de prestigi organitzades per entitats excursionistes que s’acullen a seguir el reglament (link) que la sub-àrea de Curses de Resistència de la federació elabora i consensua amb les entitats. Un reglament exigent i sobretot viu.

Viu perquè amb cada campionat, cada prova, cada incident, cada reclamació, cada nova llei o cauistica, els membres de la subarea junt amb la inestimable ajuda dels arbitres, membres de junta, tecnics de la federació i amb les entitats, van esmenant i evolucionant.

Ara que estem al focus de l’atenció mediatica, calia anar un pas per davant per demostrar que la FEEC està preparada, al dia, i que les entitats que busquen els paraigues de la federació per a oragnitzar les seves proves esportives, estan ben acompanyades en tot moment.

L’area tècnica i de comunicació de la feec han engegat aquest 2014 una serie de proves pilot dins dels multiples i ben diferents campionats de que organitza la federació, de cara a millorar aspectes com la seguretat, la informació, la imatge, els cronometratges i la salut dels esportistes. Proves totes elles pensades per a poder aplicar per als campionats 2015 les millores validades i esmenar les mancances dels reglaments.

Especial cura es te amb el campionat de Curses d’Ultraresistencia per muntanya per ser les proves que aglutinen més hores seguides a gran quantitat de participants, els quals pasen una bona part corrents o trotant, per indrets i senders on fins fa ben poc es passava sobretot caminant. I per ser el campionat que més creix en participants, sobretot respecte el creixement més progresius que ha tingut el campionat de caminades de resistència.

La Ultra Trail de l’Emmona (link) és una prova d’una altra categoria. De fet dins del campionat és la única on es poden obtindre 4 punts per a poder accedir a la inscripció per a la mundialment famosa UltraTrail du Montblanc. 4 dels 8 punts exigits en un màxim de 3 proves, deixa ja ven clar la duresa i que no esta feta per a tothom.

No podem considerar que sigui una moda o que es justifiqui el focus mediatic, si ho comptem per participants, ja que entre la ultra i la marató no arribaven als 900 inscrits. Xifra ridicula si la comparem amb els inscrits a les proves populars que s’organitzen a ciutats i pobles d’arreu, i ben controlable, dins la mitjana de inscrits del campionat de caminades de resistència, on algunes prova ja supera els 3.000 inscrits.

Les ultres no son de masses, però l’efecte Kilian, i també el component de superació personal sempre present al mon de la muntanya i que en aquesta modelitat esportiva es porta fins ara a nivells que eren exclusius de l’alpinisme, nhan fet creixer el nombre de inscrits.

Aixo no hauria de ser preocupant. De fet, l’augment d’inscrits i la cerca de la resistència personal enfront la del equip, ja va modificar fa temps la essència original del campionat de Caminades de Resistència. Però mentre a les caminades la majoria de participants venen del món excursionista, a la ultraresistència hi està arribant participants sense experiència en muntanya, i menys en alta muntanya.

No serà la federació qui vulgui posar valles a la muntanya, benvingut tot aquell que la vulgui descobrir. Però això si, mentre una caminada de resistència és una ocasió magnifica per conèixer una zona concreta del nostre fabulos territori, un ultratrail no és terreny amable per als inexperts. Si la muntanya coloca sempre cadascú al seu lloc, en una ultra, igual. I si no ens cap al cap, després de veure una linia impresionant en una cascada de gel, d’anar a la botiga més propera a per piolets i crampons, i posar-nos a escalar el dificultos i tècnic gel, tampoc hauria de passar amb els ultratrails. Però tot i els elevats preus d’inscripció d’aquest tipus de proves, la seva duresa i el poc equipament necessari per a viure tant intensa jornada expliquent la seva recent popularitat.

Aquesta popularitat i inexperiència no és única del món dels utratrails, i de fet, el món dels maratons o dels triatlons, gaudeixen d’un boom de més severa magnitud. I la mirada critica dels mitjans mediatics, tampoc queda justificada, si parlem comparativament dels malguanyats morts en ultres, triatlons o ultratrails.

Aquesta popularitat ha dut el passat cap de setmana del 14 i 15 de Juny, durant la cel·lebració de la UT Emmona, a que pasessin un seguit de situacions, que han quedat rapidament controlades gràcies a la curosa i detallista organització i coordinació dels responsables d’actuar. N’informem, en prenem nota i actuem.

El desplegament de metges o cosos mèdics a les ultratrails, és ja un fet, però per primera vegada es va provar el Comisari Metge, persona que tenia la potestat de si veia una corredor amb les condicions insuficients per seguir en cursa, poder-lo neutralitzar fins a que es recuperes o fins i tot desqualificar-lo.

El comisari metge, en Salvador Sarrà, i el seu equip, van haver de treballar de valent en 3 casos bastan recurrents en una ultra. Les deshidratacions per la gran calor que ja feia a les 9 del matí, algunes hipotermies més o menys severes per culpa del Torb i de la insuficient previsió d’abrig, i finalment, les tipiques lesions provocades per caigudes, sobretot després de la exigent baixada del Puig d’Estela. Els metges van haver de treballar de valent i des de ben començada la cursa amb les primeres hores de sol.

La UT Emmona te una excel·lent web, penja els tracks (recorreguts per al gps), els perfils i mapes, i dona explicacions detallades al breafing. Sembla ser però que hi ha gent que només es preocupa per entrenar fisicament per anar ràpid sense tenir en compte el terreny, l’alçada, la ruta o el perfil. Això va fer que alguns corredors, passat el Coll de Trespics, just a sobre del Refugi de Coma de Vaca, es quedessin sorpresos de que a diferència de la edició de l’any passat, la ruta no seguis les gorgues del Freser, sinó que anes per la Coma de Freser fins al Coll de la Marrana. Però això no seria anecdota. Les cares que feien corredors, tant de la modalitat Marató de 48km com la de la Ultra de 110km i 8400+, quan se’ls explicava que passat el Coll de la Marrana, havien de “caranejar” tots els cims fins a Núria, era de pelicula. Tant era la sorpresa d’alguns, que el seu vertigen va poder amb ells i es van quedar literalment encallats sense poder sortir per si sols de la grimpada d’accés al Pic de l’Infern.

Hi ha corredors discapacitats o cecs, però altament preparats que disupten aquests tipus de proves, però que son altament conscients de les seves limitacions, i van fin i tot sobrats respecte altres corredors. Però trobo de inconsciènts no saber que els tocaba passar per les crestes des del Bastiments fins al Pic de l’Aguila, i per a un excursionista, és una tirada bona, però algú que ve de asfalt o camins amples, això és tot un repte que cal anar preparat i mentalitzat. Realment per molts era el 1er cop que pujaven quelcom més amunt de 2.500 metres, sentien el fred a les mans de l’alçada, notaven el vent al agafar amb les mans les roques per progressar i no sabien que fer-ne dels pals entre tant rocam. Per sort per la majoria, el sol va escalfar i en aquest tram no es van notar les mancances de material. Vam arribar al punt sorprenent de trobar corredors que abandonaven, que reconeixen que abans de inscriures no havien mirat ni el mapa, ni el perfil i que no solien mirar mai el track o recorregut abans participar a un ultratrail.

A mitja tarda, el Torb va entrar al Puigmal, on s’hi havia d’arribar des del Coll d’Eina i sortir-ne per Fontalba. Alta muntanya i torb, vol dir, que facis el que facis, vagis ben preparat i equipat, i si cal ho deixis de fer. Cosa clara que tenen la majoria dels excursionistes de les entitats Feec, i que crec que tenen clar la majoria de corredors d’aquesta i d’altres ultres, on el factor climatologic és sempre un factor important i fins i tot determinant.

Mentre anava caient la nit, amb les ultimes llums i una mica de boira, un l’helicopter va haver de rescatar una corredora amb hipotermia, però estava clar que l’helicopter no podia tornar a rescatar ningú més per la nit. La majoria de corredors anaven ben equipats, però algun, sobretot que no duia un paravent de suficient qualitat i per tant que portegis prou bé del vent i mantingues la temperatura corporal, va començar a patir molt.

Després de l’incident del rescat, es va neutralitzar als corredors que quedaven entre Puigmail i Núria. Degut que ja havia partit l’últim cremallera, la organització, va donar de sopar a tots ells, uns 25, i també els va facilitar matalasos i mantes per a dormir. Agrair la feina del Marc de l’organització, que va donar un tracte exquisit a aquests corredors, i va controlar la situació en tot moment.

A fontalba, el fort torb va fer recollir les carpes del control i anar de bolit als voluntaris, però sobretot va fer abandonar a forces corredors. No tothom està preparat per aguantar el Trob a 2.900 metres d’alçada i tingueu en compte que per al tram Núria, Coll d’Eina, Puigmal, Fontalba, corredors que solen dur un bon ritme, van necessitar unes 6 hores. Finalment van haver d’intervindre els GRAE per a ajudar als escombres entre el tram Puigmal-Fontalba.

A Planoles hi havia un equip d’arbitres Feec, que a banda del litre d’aigua mínim que obligava la organització a dur a sobre al sortir d’aquest control, exigien un bon paravent, ja fos de goretex o d’altre teixit, però si de uns minims de qualitat. Alguns corredors, que es pensaven que havien superat el Torb del Puigmal, volien seguir amb aquest paravent semi-transparents, que no tenen les condicions mínimes. Alguna situació amb corredors que no volien fer cas dels arbitres va ser desagradable. Cal recordar que per sobre de la competició, hi ha la educació, la seguertat, i que davant de tot, prima el reglament FEEC i qui ha de vetllar per aquest en son els arbitres, que estan formats i altament preparats per la tasca.

110km de prova son molt territori. Molt. I aquí cal destacar la excel·lent tasca que van fer en tot moment des del control central de Sant Joan de les Abadesses, el Jordi Miguel, coodinador de la Emmona, i el Jordi Boix, president del UE Sant Joan. Tasca de coordinació amb Proteció Civil, voluntaris, serveis d’emergència, equips mèdics, …

Sha estat a la alçada. 110 km son molts x repartir 4 arbitres, 7 professionals medics, els equips demergencia, la cobertura de bombers i per part dels equips de rescat.

La federació, a través del seu director tècnic, el seu cap de comunicació i màrqueting, els arbitres i els delegats de les subareas competitives, van se presents, van estar en tot moment ajudant en el que va ser necessari i calia, i sobretot, es va recollir molta informació de coses a millorar. Algunes d’aquestes millores seran inmediates per a les 3 proves restants del campionat, sobretot de cara a material obligatori, controls de material, importància dels arbitres, i en la seguretat.

Avancem que de cara al 2015, ja es treballa en implementar un sistema d’inscripcions a les ultratrails per punts, que ens permetran fer que la gent accedeixi a aquest campionat de manera progressiva. També es demanarán les garanties mediques per participar. Quan es duu el cos al extrem, creiem que si cal coneixer els limits personals. Perque si els busques sempre, els trobes.

Destacar que els reglaments de la feec, els arbitres i tot el que engloba els campionats feec, son i volem que sgueixin sent un model a seguir, per part de les entitats organitzadores de ultratrails. Aquests reglaments, només incunbeixen a aquestes entitats federades i cal diferenciar molt bé les ultres del campionat FEEC de la resta de proves creades per empreses o clubs no federats o d’altres federacions. La feec no te ambit de regulacio dins de les proves privades, algunes d’elles de gran demanada. Però volem seguir sent l’exemple a seguir.

Ara que estem al ecuador del campionat, esperem ser capaços de reaccionar, treballar i educar, per a evitar les minimes situacions compromeses, i poder presentarvos a la tardor un reglament 2015 acompanyat de sustancials millores, que facin adonarse a tothom, que les entitas excursionistes, som i coneixem el territori, i som les millors preparades per a organitzar proves i campionat de la manera més professional. 3er any de campionat però cada cop més i millor.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *