Tag Archives: naturetime

UTSM2013: La barrera dels 100 km corrents per la muntanya

AVIS! Aquest escrit va sobre un servidor que corre a la seva peculiar manera (spoiler: i acaba) la seva primera carrera ultratrail de 100km. Per ser justos amb la distància de la prova, l’escrit te 10.000 paraules. Calen tantes ganes per acabar-lo com ganes tenia jo de fer la meva primera ultra de 100km. Val la pena, acabar la carrera i espero per a vosaltres llegir l’escrit.

Vaig obrir aquest espai de format blog però amb posts extensos i intensos perquè volia escriure sobre la experiència vital d’acabar una ultratrail. Ara ja fa gairebé un any que vaig ser finisher a la UTMCD’13 de 90km i 4.500m de desnivell positiu i he participat ja en algunes proves més. Només he escrit un post decent sobre la mort del company Juanjo Garra al Dhaulagiri (http://agusti.ffavant.com/?p=44), i un parell de posts previs de presentació. Però ara, finalment he trobat el motiu i l’ocasió per dedicar-hi una estona.

recorregut

Precisament just he acabat la UltraTrail del Montsant – UTSM 2013, i al veure que la companya @BeaGarciaB te bastant metoditzat de publicar al cap de poques hores d’acabar les seves aventures a http://beagarcia-mylifemyadventure.blogspot.com.es, he cregut que he de ser capaç de trobar el(s) moment(s) per dedicar una estona a plasmar encara en calent tot el que he sentit i viscut que crec que val la pena de ser transmès. Quelcom que puc escriure durant les hores de recuperació i que va molt més enllà en extensió del que cap en una piulada i que és menys efímer que un post a facebook. El format està pensat per a qui tingui ganes de entendre una mica més sobre el tema o vulgui fer l’exercici d’entendre com funciona el meu caparró. Jo escric que alguna cosa quedarà.

Des de petit que amb el col·legi de la SAFA de Reus (actual Pare Manyanet) i també amb el Centre Excursionista Maspujols m’havien introduït al Montsant. Recordo sobretot una nit de gran tempesta del 1986 de les que fan feredat quan feia 1er de EGB on vam sortir corrents de les tendes canadenques de l’època per anar a dormir a dins de l’ermita de Santa Magdalena de Ulldemolins amb companys com l’Ivan Factordos (http://factordos.blogspot.com). També recordo un gran tomb pel Montsant amb el CEM, excursió capitanejada pel Joan Antoni Anglès i jo de company amb el Toni Barenys. Després a l’època en que escalava molt hi havia tornat alguns cops, sobretot a Margalef i al Racó de Missa, un d’aquells punts màgics on per cap d’any escales en màniga curta i l’escalada sobre la Cartoixa d’Escaladei és quelcom místic. Ja de casat, amb la Marta i els gossos hi hem fet moltes excursions. Ens encanten racons com el Toll de l’Ou, el Clot del Cirer, la Roca Corbatera, el Balcó del Priorat, el grau de l’Escletxa o el Pi de la Carabasseta.

clot i pont

pi i toll

Els últims 2 o 3 anys, hi he anat molt en solitari o amb els gossos a caminar, allò que ni diuen senderisme, a descobrir camins antics, a trotar i fins i tot a córrer, o com ni diuen ara segons un article de la revista Vèrtex, “slow running”. I no em vull descuidar la nevada exagerada de més de mig metre de neu on vam pujar amb els del CEM fins a la Corbatera amb raquetes, passant pel pas del gat!! Només no m’atreveixo amb les coves anant sol, per prudència. I ara, ja estic introduint a la Marta, la meva esposa, a trotar pels caminets i graus del Montsant.

albarca nevat

 

marededeu neu

corbatera neu

 

 

 

 

 

 

 

 

Me’l començo a conèixer una mica el Montsant, sobretot la vesant est i la sud, però encara hi ha molts graus, racons i coves que no he trepitjat. Alguns de molt importants, però anant amb els gossos, els graus amb passos complicats els he d’evitar. La immensitat que te el massís, fa que des del punt on deixes el cotxe per fer una circular matinal o de dia sencer, sovint passis per llocs molt habituals i no pels desconeguts, tot i que jo sóc dels que intento sempre anar a llocs el màxim de solitaris possibles com les coves de Fra Llorenç. Com que ho tenim a prop de casa no solem fer sortides cap al interior del massís i tampoc cap a la banda oest, més enllà de Ulldemolins o Escaladei. Solem sortir de la Morera, d’Escaladei, de Sant Joan del Codolar, d’Albarca o d’Ulldemolins. De fet tampoc hi ha refugis interiors, només als pobles, i encara no som massa de fer vivac a les coves. D’aquestes n’hi ha moltes i tinc moltes ganes de començar a fer-hi vivac. Hi ha algunes balmes com la Cova del Metge prou ben habilitades per dormir-hi i sovint m’hi trobo gent.

fra llorenç

Aquesta temporada tenia clar que volia fer la UTSM2013. Per mi és com jugar a casa. Ja havia acabat la UTMCD’13, els organitzadors em semblen bons, i per tant aquest estiu em vaig apuntar a un stage per fer la segona meitat de la prova amb una distància de 44km, la HALF-UTSM, que es pot córrer per als qui no s’atreveixen o se senten còmodes amb la versió llarga, la Ultra de 100km. Aquesta segona meitat va de Cabacés a Cornudella. El stage va ser al agost, amb molta calor i un sol de justícia. Vaig trotar molt i també en pujades, cosa que no havia fet pas gaire abans. També vaig veure com em funciona de malament la panxa amb la calor. Però el més important és que vaig poder reconèixer uns trams que desconeixia de Cabacés fins a Escaladei i des de la Morera fins a les vinyes del Joan Ametller a la carretera de la Morera a Cornudella. Aquí va acabar l’stage per a mi per excés de calor. Quedaven 3 o 4 quilometres però no podia més i vaig pensar que ja els descobriria la resta el dia de la prova.

969295_559291824118408_931515028_n

Un dels motius pel que vaig fer el stage és perquè de petit he vist els perills a la muntanya. Recordo molt fort gravat al meu cap el meu tiet i gran excursionista Josep Maria conegut com a Jimmy, ara guardià de la Santa Cova de Montserrat, rodolant per un cingle del Montsant, l’amic Toni Barenys i jo, jovenets i impotents sense saber que fer, i el Jordi Querol, un dels més veterans del CEM, llençar-se a caçar-lo abans no saltes de dalt a baix del cingle. També recordo un hivern relliscar a la cova del Clot del Cirer i el Joan Antoni Anglès agafar-me al vol abans no caigués i em matés. Vaig tornar a néixer. I ara, des de que estic a la junta de la Federació d’Entitats Excursionsites de Catalunya (http://www.feec.cat), veig els perills i els morts més sovint del que desitjo. De fet aposto plenament i treballo durament per a que sigui obligatori el certificat metge i una prova d’esforç de nivell 2 per a participar en aquest tipus de proves i en la majoria de competicions, així com formació específica i carnet per fer certes activitats a la muntanya. Per tant crec que s’ha d’anar molt preparat a fer una prova de màxima intensitat i esforç en un entorn natural, amb condicions molt canviants, i amb diversos passos realment perillosos de zero errors que s’han de fer de nit i amb molts kilòmetres a les cames.

Aquest estiu, en una sortida al Montsant, just al aiguabarreig, en plena canícula de Juliol, del no res van aparèixer uns núvols de totes bandes, van formar una columna colossal, i van deixar anar una pedregada sobre meu que vaig quedar distret. Espectacle preciós de la mare natura però colpidor, la pedra fa mal. Prudent, duia la capelina de gore-tex i ràpidament vaig anar a la cova del Metge, on una parella feia escalivada i em vaig poder refer i seguir amb el camí.

entreno montsant pluja

Saber que a la prova m’endinsava al Montsant, per trams coneguts i per alguns de desconeguts, durant moltes hores, amb trams sense cobertura ni assistència possible, em feia ser molt respectuós amb el que em venia per davant. Un respecte que no vaig veure a la sortida en molts participants, pel poc menjar que duien en una prova de semi-autosuficiència, i pel poc líquid que duien i que després de ben segur més d’un va pagar car. Molts dels participants nous als ultres venen del asfalt i no de l’excursionisme, i es nota de seguida.

revisio material magi

Jo crec que aquest cop estava preparat i ho desitjava amb moltes ganes. Enguany a la UltraTrail de l’Emmona em vaig adonar sobretot que havia de progressar adequadament. Tinguem en compte que l’any passat va ser la meva primera temporada de marxes de resistència i que Emmona te 107km i 8.300m de desnivell positiu, és a dir, com pujar i baixar l’Everest des del nivell del mar. Una desbarrada tenint en compte que el meu objectiu d’enguany era tenir els punts i estar prepara’t per quan em toqui el sorteig de la CCC del Mont-Blanc, cosa que al 2013 no ha passat i per tant he triat valor doble al sorteig per al 2014, que m’ha anat molt bé i m’ha tocat. Ja tinc repte nou.

Aquest cop estava preparat i molt motivat, molt. Tant que vaig aprofitar que em va tocar un sorteig de tovalloles.cat per fer-me aquesta tovallola amb el mapa de Parc Natural del Montsant  que el l’organitzador de la prova, el Joan de Naturetime va voler ensenyar a la directora del Parc Natural. Això és fanatisme per una serra, com el que senten els de l’àrea de Barcelona per Montserrat. Alhora anhelava passar per les vinyes de l’amiga enòloga Anna Gallisà i les vinyes del company Ricard Rofes, enòleg dels cellers ScalaDei que també corria la prova de 26km, la TSM.

tovallola

La setmana anterior, en una reunió de la FEEC amb el consell editorial del Vèrtex, una persona va gosar dir que des de la federació s’ha de “frenar” el trail-running. Es suposa que els que practiquem aquesta disciplina no estem prou amatents al paisatge, no connectem prou amb la natura, no coneixem el medi i agredim el territori. Res més lluny de la realitat, almenys en el meu cas i en molts dels casos que conec. Som gent que coneixem el recorregut, que fem de voluntaris a les proves, que si participem ho fem per viure d’una manera nova i molt intensa les muntanyes que estimem. Seria com el llibre enfront la pel·lícula. En un ultra trail tens més efectes especials, tot va accelerat, els tempos canvien, els errors es paguen cars i la estratègia és per mi l’element més important. No parlo dels que van a fer temps, perquè no és el meu cas ja que jo vaig a acabar i gaudir del camí, com he dit abans, slowrunning, però pel que se, els que corren, tenen igualment una connexió molt especial amb el parc o el medi. Almenys és quan baixo corrents per un grau que crec que sóc un animal més que forma part de l’habitat. I m’agrada. Enganxa i molt.

Repeteixo, hi ha de tot en el món de les UT, però els que practiquem quelcom semblant al que fa el Kilian Jornet, primer ens cal molt de caminar i després trotar per poder un dia, deixar-se anar i baixar un grau amb soltura. Primer el caminar, després el córrer. Al asfalt això no cal, tampoc als món dels triatlons, crec. Només cal que mireu els cops que els cracks del Narcís Domingo, l’Ismael Molina o un servidor pugem i baixem del refugi de La Mussara pel mateix lloc. I repetim perquè la llum sempre és diferent i ens encanta!! I cada dia aprenem i aprenem, a base d’acumular kilòmetres, desnivell, caigudes i lesions. D’això se’n diu experiència.

El primer que t’has de preparar per a un ultra no és la motxilla, el primer és el físic i per mi el més important és el fons. Una temporada amb Castells de Segarra, Marxa de La Selva-Prades, UTMCD, Emmona (fins al km 60 Planoles), BorgesBlanques-Montblanc, Burriac-Atac i Matagalls-Montserrat et deix un fons molt alt que combinat amb diferents sortides a la muntanya faran que pugui acabar amb garanties i sobretot dignament. Tant o més important que acabar, poder fer-ho sense arrossegar-se i sent persona l’endemà.

La setmana prèvia arrencava amb un entrenament d’intensitat per La Mussara  i com sempre repòs absolut els dies abans. Cadascú te la seva tècnica, però a mi em va bé aquesta. El problema és la meva feina al capdavant de Trovel.com que no em permet dormir masses hores ni desconnectar com hauria de fer. De fet, ni vaig tenir temps de tallar-me el cabell ni de fer-me la depilació, cosa que vaig pagar bastant cara. Però no busquem excuses. Vaig dormir el suficient, per primer cop hem vaig fer la bossa sense nervis ni presses, i vaig anar a dormir a quarts d’una de la matinada. Prou bé.

Vaig permetrem el luxe de llevar-me a quarts de set, dutxa, afaitar-me amb la son, i esmorzar un got d’almendrina, una poma i un moniato al forn. Pujar cap a Cornudella i descobrir que la boira s’havia endut la cinglera de la Serra Major. Aparco a Cornudella i ràpidament a buscar el dorsal. Fresqueta, uns 17º a les 8 del mati, jo en màniga curta i molta gent ben tapats amb forros i paravents. Molts coneguts i saludats, més del normal. Clar, estem a casa, i ara hi ha la moda de córrer pels camins. Molts nervis entre la gent i jo finalment em trobo “La BEA”. I respiro.

xerrant a la sortida

Havia quedat amb la Bea, de la que ja us he deixat el link al seu blog. L’havia vist per la tele, i vam acabar plegats la UTMCD, junt amb el company Arturo Balfego de l’Ametlla. Em va il·lusionar quan xatejant per facebook hem va proposar de fer plegats la UTSM, però tant bon punt vaig dir si, em van entrar els tremolors. Realment és una crack, entreu el seu blog i mireu el seu historial de marxes de resistència, ultras, grans ultres, moltes visites a Chamonix, trekkings al himalaya i ara fa travesses en autosuficiència dels 4 deserts. Ja porta Atacama, Gobi, i Jordania i només li queda l’Antàrtida!! Admiració, però molta, i encara més respecte. I sobretot sabia que ella esta molt forta de coco i cames. Però molt. Us deixo 2 grans vídeos seus.

http://www.tv3.cat/videos/4506871/Bea-Garcia-travessa-el-desert-dAtacama

http://www.tv3.cat/videos/4617932/Ultrafons%20i%20salut

Ella em deia que no s’havia pogut entrenar gaire tampoc, que només el fons de sempre i el seu bon to habitual, però recordava que a la UTMCD, on amb l’Arturo vam apretar prou trotant a ritme alt els 42 primer kilòmetres, a ella no la vaig agafar fins que va ser de nit, just passat l’Albiol. Jo pensava, redéu com deu haver apretat ella. Com que em preocupava la seva intensitat, vaig entrenar bé les sortides canyeres, amb desnivell i trotant en pujada sense pals. I em va servir l’entrenament. Anava a aprendre de ella i a gaudir tant com pugues de la seva companyia i conversa, si, perquè trotant vam tenir molt de temps de conversa. De passat, present i projecte futurs. No callo ni sota l’aigua, ni trotant, que no m’agrada dir competint, i cada cop perdo menys la força per la boca.

P1020416

Quan va ser l’hora, vam entrar a la zona de l’arc de sortida, ens van revisar el material obligatori, tasca molt important per la seguretat de la prova i on ja ens vam trobar al company Magí Llaveria com a voluntari. Un cop allí vam ajustar del tot el que portàvem a les motxilles, revisar estratègia i fer-la petar amb la Nurieta, ja ben col·locats a la part final del gruix de corredors. Puntuals, a les 9 del mati, ens van donar el tret de la sortida i vam arrencar pels carrers de Cornudella tots ben junts.

agusti i bea

La sortida va anar molt i molt bé, més del que pensava. Últimament tothom surt molt canyero es veu, nosaltres vam decidir sortir al bon trot fins a Albarca, gairebé sense afluixar ni un moment i sense pals anant consumint els kilòmetres i el desnivell. Ràpidament vam anar avançant molta gent fins a Sant Joan Petit, i d’allí fins al primer control, el petitet poble d’Albarca. Després de sorprendre’ns de lo bé que anàvem, vam desplegar els pals per arribar amb ritmillo fins a l’ermita de la Mare de Déu del Montsant. De fet vam avançar tant, que ens vam separar molt dels que teníem just per darrera i en certs moments ens pensàvem que anàvem pràcticament sols. No ens havíem ni adonat de la pujada per la pista, que jo canviaria per la pujada més bonica del grau, que ja ens plantàvem a l’ermita. Bon ritme, bona conversa, i ja teníem al sac el primer gran desnivell del dia com si res. Mireu el perfil i veureu que arrenca la prova en pujada, i és de les més llargues i dures sobre paper, però se’m va fer fàcil comparada amb la pujada a puig d’Estela o al coll de tres pics de la UT Emmona, o comparada amb l’arrencada de l’antiga LasDosCarasDelAneto que surt de Benasque i puja directe al coll del Vallhibierna a 2.800 metres. Tot anava increïblement bé.

perfil

Ens vam posar a seguir el GR amb poca gent per davant i darrera, un dels trams més macos del Montsant, que vam fer pràcticament sols, fins arribar al mític pi de la Carabasseta. El GR fins al pi és un pas de recingle molt xulo, que connecta diferents graus i que te algun pas estret amb molt de pati (caiguda de molts metres) però que ara va prou protegit amb un cable d’acer. Anàvem al bon trot però controlant sempre, allí una caiguda seria fatal.

bea i agusti mare de deu

La meva característica és la resistència que em permet pujades llargues i dures a bon ritme, plans bé al trot però fatals en velocitat, però on més m’ho passo bé és deixant-me anar a les baixades tècniques i compromeses. I aquesta prova en te 4 de bones i prou llargues. Graus d’aquells on si et caus, prens mal. I ara arribava el primer grau, que ens deixava a Santa Magdalena. El vam baixar bé i amb prudència. Al arribar a l’ermita vam trobar-nos la Nurieta que s’havia trencat i abandonava. Vam seguir a Ulldemolins, kilòmetre 18, on ja dúiem una cinquena part de la ultra, prou bé, frescos, massa i tot, contents i amb ganes de fer la primera parada tècnica i aprofitar l’avituallament del menjar.

Aquest control per mi es especial, ja que és un poble en el que hi tinc prou contacte, però el millor, és que la organització va decidir posar el control i l’avituallament a un poliesportiu amb lavabos, que s’agraeixen molt, per agilitzar el temps d’aturada. Vam menjar, i vaig cometre el 1er error: los xuxes.

És sabut que l’alimentació és un dels factors més claus en una prova de resistència o ultra-resistència i jo vaig badar. Tenim clar que mai has de menjar res que no sàpigues com li sentirà al teu cos. Ja havia patit de valent a Emmona, on per error, vaig beurem al control de Tres Pics, beguda isotònica concentrada, és a dir un got que s’havia d’haver diluït en uns 5 gots, i que per tant em va provocar un mal de panxa considerable fins a Coma de Vaca i que no vaig recuperar fins a la central de Daiò. El control de Ulldemolins tenia de tot, però jo en la meva dieta ni menjo gominoles (millor que no sapigueu de que estan fetes) ni brioixeria.

Diuen ben clar que només de sortir s’ha de menjar i beure, lo segon ho vaig fer, però menjar no i per tant el meu cos va demanar-me croaisants de xocolata i gominoles. Tot i que tot el que et menges a gust diuen que no fa mal, aquell dissabte de Octubre va ser precisament calorós, amb temperatures de més de 20 graus. La calor i el menjar se’m van creuar. Crec que van ser aquests dos factors. Crec que l’origen va ser aquest error. No el cometré de nou, espero.

Vam sortir de Ulldemolins refrescats i amb moltes ganes, i de cap a l’ermita de Sant Antoni, on començava un altre tram preciós, les Cadolles fondes i el Congost de Fraguerau, fins al pont penjant de Sant Bartomeu i l’aiguabarreig. Aquí és un dels trams que recordo més bonics i de fer a més bon ritme. Constants pujades i baixades suaus seguint el riu de Montsant fins al punt diversos barrancs s’ajunten, entre ells el que baixa del Toll de l’Ou. Us recomano la passejada SantAntoni – Sant Bartomeu, com a iniciació a l’excursionisme i al Montsant. És realment un dels indrets més marcians i bonics que conec del nostre territori.

fraguerau

Al aiguabarreig, just passat el pont que duu a Sant Bartomey, vaig demanar a la Bea d’aturar-nos a fer un mos curt i a recarregar aigua. D’aquí al pantà era un tram desconegut per a mi i em volia preparar bé. Vaig preferir agafar l’aigua aquí, ja que desconeixia si hi hauria aigua al font del Mas de Soleràs o si la sabria trobar o estaria ben indicada, que finalment estava perfectament senyalitzada.

sant bartomeu

Just enfilat el camí que puja al barranc de la Falconera i ens duu a la cova del Metge, vam trencar direcció oest en busca del Mas de Soleràs que vam trobar ben aviat, i de cop, just passat el mas, pam, sem gira l’estomac. No literalment, als animals de gran tamany els passa i entenc que deu anomenar-se així el fenomen, però jo senzillament tenia mal de panxa i fort. Vaig aturar-me, vaig buscar un racó ja a prop del pantà de Margalef i res, ni amunt ni avall, malestar i prou, però no marxava. No sabia que s’havia de fer en aquests casos però si s’havia el que no podria fer jo, mantenir el ritme.

 

La Bea és una dona molt comprensiva i amb gran sentit del companyerisme. Ens vam posar a caminar, literalment, com si fos una marxa o caminada de resistència. Però la troca es va liar una mica més, per sort per nosaltres, de manera encara salvable.

El tram des de que arribes a la cua del pantà de Margalef fins a que arribes a la presa i després al poble, se’ns va fer etern. Però molt etern. Feia calor, jo no tenia ritme, el camí és un serpentí pel lateral del pantà i per davant de la cova de la Taberna. Jo creuat de panxa, feia calor i no veiem gaires participants ni per davant ni per darrera. De fet, el punt màxim de ratllada va ser quan vam veure un participant amb un jersei o peto groc a uns 10 minuts darrera nostre que pensàvem que ja era l’escombra. Ratllada total. I a sobre, jo recordava més a prop la presa del pantà i més a prop el poble. Ens vam rallar. I sense motiu. Segurament ens mancava glucosa, perquè dúiem mapa, gps amb mapa i el track, i no vam parar ni a mirar el tram exacte que ens faltava fins a Margalef. Només caminàvem vers el control promès que encara era lluny. Però el cert és que ens vam sentir malament. Ni tant sols la visió del centenar de escaladors fent vies d’alt grau a prop del pantà ens va animar. Rallats, Havíem de prendre una decisió. Ho vam fer a Margalef o una mica abans, no recordo massa bé. Imagineu.

La Bea va decidir tirar, era el millor, jo ja em veia gairebé abandonant a Margalef. Penseu que Ulldemolins l’havíem deixat al km 18 i que Margalef era ja gairebé al Km 40. No està mal si tenim en compte que portàvem un ritme altíssim, gariebé amb un tram ja recorregut de marató, i tenint en compte que ens quedaven més de 60km per davant. Jo tenia xafogor. I l’aigua no me la feia passar. La visió constant del pantà, ple d’aigua, i l’aire calent encallat o rescalfat, enclotat sobre el pantà, encara feia venir més calor. Només tenia ganes d’arribar a Margalef i fer no se ben bé que. Vam quedar amb la Bea que tires, que ja l’atraparia al sopar a Cabacés que jo necessitava refrescar-me i reflexionar a Margalef. No pensava abandonar, però si em calia un re-plantejament.

embassamentMArgalef0

Quan vam arribar al poliesportiu del poble, allí vam comprovar que encara vam ser afortunats. Els humans devem estar molt acostumats a uns determinats climes associats als territoris on vivim, i es veu que això de que a l’Octubre faci vint i escaig graus no ens senta bé a ningú. Nosaltres ens vam rallar, però la resta de la gent va literalment patir molt. Hi va haver-hi dos tipus de patidors amb una única solució. Els primers, els que no van tenir en compte el factor calor a Ulldemolins, no van calcular el tram de gairebé 20km amb un únic punt entremig d’aigua, no van aprovisionar suficient líquid, alguns corrents es van saltar la font del Mas de Soleràs i van quedar-se sense aigua. Res. Zero. Gent deshidratada del tot, arribant al llunyíssim Margalef, passant dels bidons d’aigua i anant directament al bar del poliesportiu a per les mitjanes, una darrera l’altre, per refrescar el cos. Els segons, aquells que no duien un mínim dipòsit d’aigua i ja ni havien estudiat el recorregut i van petar deshidratats. Desconec quants abandonaments van haver-hi a Margalef, però va ser sonada la cosa, almenys segons ens van explicar la gent del control.

Jo no vaig ser pas menys, em vaig sufocar però no em vaig deshidratar. La cervesa no em venia de gust. Veia la imatge de participants asseguts amb la seva birra a la ma, les bambes fora i trucant a casa que els recollissin, i no m’hi veia. Vaig omplir els bidó d’aigua i sals, però tampoc em baixava la temperatura. Vaig mullar-me el buff ben empapat i me’l vaig posar al front i ja va canviar una mica la cosa. Vist l’èxit, vaig anar directament als lavabos i només amb la pica, literalment em vaig treure la roba i em vaig dutxar a consciència. Vaig anar al lavabo, vaig alleugerir i vaig sentir-me preparat per continuar. Vaig estar molta estona, però saber que fer, buscar solucions i traçar un pla va ser la diferència entre seguir o abandonar. Crec que vaig destinar massa temps però calia l’aprenentatge.

Sol, sense la Bea, vaig posar-me els auriculars una estona, em vaig posar a caminar cap a la Bisbal de Falset tot menjant bé i prometen-me a mi mateix que havia après la lliçó, i que a ajustaria tots els paràmetres d’alimentació i hidratació amb regularitat. Segurament, l’entusiasme i emoció de fer la prova amb la Bea, sumat amb la calor, em devia distreure una mica, i jo que sóc fàcil de conversa i no callo ni sota l’aigua, doncs mira, despistat. M’he de centrar en aquestes proves. Conversa però focus al track.

En un no res ja veia el poble de la Bisbal. Que ràpid passen els kilòmetres quan estàs bé i que lents quan pateixes. No parava de imaginar lo malament que devien passar-ho els deshidratats del tram Ulldemolins-Margalef. Ràpidament vaig arribar a la última pujada abans del poble que ens deixava a la part superior d’aquest, per recórrer per dins fins a una font on hi havia l’Albert Vila (si mal no recordo) amb qui havíem entrenat plegats al Stage de la UTSM a l’Agost. Veure cares conegudes sempre va bé. La pausa per recuperar forces és més agraïda. Reomplir aigua i amunt cap al llunyà següent control, el Mas del Serrador.

Ja feia estona que caminava a un ritme alt però encara no m’atrevia a trotar. No estava recuperat. A sobre a partir d’aquí feia pujada constant, no molt forta però si llarga i constant. Tenia ganes d’atrapar la Bea, i em quedaven dos controls. Comptava en que estaria ella entre 20 i 30 minut a Cabacés, i realment anava tant ràpid que no era conscient de la molta estona que vaig estar parat a Margalef per recuperar-me. Anava sol, amunt, sense música ja. No calia. Aquí era tot nou per a mi. Tot. Paisatge del Montsant Oest, amb oliveres i masos a les balmes, barrancs i més barrancs, més enllà del mític Sant Salvador de Margalef, i amb un paisatge molt a prop de la civilització, o almenys de poblets, però immensament inmutable en el temps. De fet, si no fos perquè caminaven per una pista clarament feta amb maquinaria industrial del segle XX, no podríem disitingir en quin segle ens trobem, i podríem recular molt en el temps. Però molt.

Em vaig quedar fascinats per aquells racons, alguns d’ells encara conreats, pels camins i els marges de pedra seca, allò que en diuen feixes a Girona, que de sempre m’han tingut intrigat, qui els feia i com es feien i com arribaven a aprofitar fins l’últim recingle per a conrear. Fascinat pel molt Montsant que no conec, i perquè sabia que per allí a prop, neix un dels millors olis del món, el de Cavaloca, que li agafa al nom al pont romànic que hi ha Cabacés. Si no fos per la meva indumentària de trailrunner i la visió constant del enorme rellotge-gps-pulsometre, en algun moment m’hagués sentit algú de temps preterits.

Lacovassa_Cabacs0

La organització ens va donar una nova sorpresa, al enfilar el camí al Serral de les Roques, abocant a un mirador sobre l’ermita de Sant Salvador i acabant en uns revolts al mig derruït Mas de Serrador. Jo no sabia que em trobaria. No veia pràcticament ningú feia molta estona. Màxim un parell o tres de participants 10 minuts per davant meu i alguns bastant endarrere. Quan vaig arribar al mas, ja havia baixat el sol i la temperatura baixava en picat. El mas derruït, no oferia pas refugi, i ja estava cansat de tanta pujada solitària. Ves a saber qui m’esperava allà. I de nou, satisfacció i injecció d’adrenalina. La Noemí Susin! una crack que coneixia del Vivac i del facebook. Redéu quina abraçada li vaig fotre. Saber que tenia algú en qui conversa uns minuts i que ja començava el baixadon fins a Cabacés era una doble alegria. La conec poc però allí, va ser com si la coneixes de tota la vida! Gràcies per l’abraçada Noemí, em va donar més energia que 3 gels!!

La energia va ser tanta que em va durar fins que es va pondre el sol. Sabia que tenia més o menys Cabacés a una hora, tot en baixada i de les guapes, amb algun tram de deixar-me anar. Màxim hora i mitja. Em sentia bé de la panxa (quin miracle d’abraçada), no tenia res de fatiga a les cames tot i dur més de 50km i vaig veure que era el moment de fer-me una juguesca. Una d’aquelles com les que explica el Kilian que es fa quan s’imagina que el persegueixen indis. Vaig decidir apostar-me amb el sol que arribaria a Cabacés sense encendre el frontal. Per mi això ja era un gran què, sobretot perquè era el control de sopar, seria ja de nit al sortir, i a partir d’allí ja coneixia el recorregut perfectament. De cop, tot el pla era fabulós i tocava passar-ho bé. Per a donar-li un punt més d’al·licient, potser trobaria la Bea al control esperant. Doncs ja teníem la motivació. És la clau.

Vaig deixar-me anar a velocitat de quan estàs fresc i baixes el teu primer grau, baixant pel camí del celler i pel portell de la boca del l’Infern, combinant senderons, escòrrecs i trams de camí ample. Molt a sac. Mirant com el sol s’anava ponent i buscant a l’horitzó Cabacés. Anava avançant a alguns participants que ja anaven tocats, aquells sobretot que havia vist per davant al sortir de la Bisbal de Falset. En alguns trams, recuperava una mica tornant a caminar, donant-li avantatge al sol, xerrant amb altres participants per animar-nos mútuament i creuar intencions, fins a trobar la ermita de Mare de Déu de Foia i després la de Sant Roc. Ja ho diu el meu tiet Jimmy, que el Montsant és el paradís de les ermites, n’hi ha moltes, no tantes com a la serra de Cardó, però Déu ni do.

Just passat Sant Roc ja tenia Cabacés als peus, el frontal encara guardat a la motxilla, les cames recuperades amb la baixada, la il·lusió i les ganes molt amunt i vaig apretar i apretar fins arribar al Bar municipal del poble on teníem el control més clau dels 100Km. Dona gust saber que duus a les cames més km que una marató i encara baixes trialeres com un brivall i saltes pels marges com una guineu. Quines cames que tinc! Que durin!

Entrar a un bar de poble de per si ja sol ser una experiència, i n’he trepitjat molts de bars d’aquests, però mai hi havia entrat fins ara disfressat de trailrunner i enmig d’un partit del Barça. Allí, al costat dels billars havien muntat el control del sopar. Calia planificar.

Ja no hi era la Bea. Feia estona havia sortit. Ja no l’atraparia. La panxa ja em feia canviar el xip de la prova i ara l’objectiu ja no era atrapar-la sinó seguir en solitari. Això volia dir que m’havia de mentalitzar a fer una marató en solitari, amb nocturnitat i superant la barrera dels 90km per a fer per primer cop en m’ha vida la distància dels 3 números. Calia més estratègia que cames. Més seny que ganes. I respirar. Hi va ajudar de nou trobar-me cares conegudes al control, el Magí i la Júlia que donaven el sopar.

El control del sopar tancava crec uns 45 minuts més tard de la meva entrada. Encara era un bon marge. Així que vaig decidir dedicar-los completament a fer un “reset”. Vaig fer servir una taula de billar com a vestidor, vaig col·locar la motxilla i la bossa que ens permeten tenir a mig camí amb la roba i demés material de recanvi i anava ordenant, traient i posant el que preveia que necessitava per aquest segona part. Alhora sopava una amanida de pasta, i vaig repetir. Fruita, refrescos, sobretot aquarius i coca-cola. I anar als serveis, que és una d’aquelles coses que valores però molt de trobar i que per mi va ser la clau de la segona part. Vaig prendre fins i tot el mòbil al lavabo i em vaig permetre el luxe de dedicar-hi estona i enviar whatsapps a la família, fer un post a les xarxes socials i veure quanta gent em seguia en directe. No us podeu imaginar quin xute va ser treure el modo avion i veure tants avisos de gent seguint en temps real la prova i donant suport! Havia d’acabar per tots ells també. Decidit. Tocava arrencar.

Surto del bar i parlo amb el Joan Carbonell, director de cursa que em comenta que just acaben de tancar el control. Bé, he aprofitat el temps al màxim. Teòricament per tant ara ha de sortir l’equip escombra en una estona, però arriba a l’últim moment un participant cec amb el seu company pigall i encara retarda una mica més la sortida de l’escombra. Admiració per l’esperit de superació d’aquest gent amb discapacitats. Només 45 minuts després meu i sense el sentit de la vista. Increïble.

cec2

Després de veure el participant cec-sord-mut i sense braços de la Marató de l’Aneto, ja no em fa mal res quan participo en aquestes animalades. Res. L’hauríeu de veure al Javier Fran. El vaig tornar a trobar de nou aquest estiu a Chamonix on participava a la UTMB de 100 milles.

http://atletismoperote.blogspot.com.es/2013/02/javier-fran-sin-una-voluntad-indomable.html

http://albertgine.blogspot.com.es/2012/10/els-meus-ulls-confirmen-que-van-veure_22.html

Sortia de Cabacés sol i com a últim participant pre-escombra ja que finalment el corredor cec es va retirar en aquest control. Sortia fresc com una rosa i amb l’objectiu de passar-ho molt bé i acabar. Frontal ja al cap i anar fent. Per davant meu veia frontals, pocs però en veia. Al cap de poc ja vaig atrapar a 2 participants que ja havia avançat baixant del Mas del Serrador i amb qui havia conversat una estona. Vaig veure que ràpidament enfilaven el dur GR cap a La Figuera i vaig preferir no seguir-los al seu ritme alt, jo encara no havia fet la digestió i sobretot arrenco molt suau. Aquest tram de camí de bast fins a la Figuera és prou maco i va ser el primer en el que podies anar comptant quants participants tenia per davant, ja que tot era una renglera ordenada de cuques de llum. La nit era ben tranquil·la i només un so com de un tret anava espatllant l’harmonia. La gent es pensava que eren caçadors, però aquesta fauna te uns hàbits ben diürns, el so son els dispositius que ja fa anys s’han posat de moda als trossos per a espantar els senglars, a base de sistemes de detecció de presència i dispars de gas que sonen com a escopetada. Alguns participants seriosament han posat als seus blogs que patien per no rebre un tret. Cal conèixer allò que trepitgem i tot el que li va associat.

Vaig arribar a la Figuera l’últim, una nit ben plàcida que de moment no ens duia la pluja anunciada. Aquí ja veies participants amb molt poques forces però amb la família que encara els donava suport de control a control. Vaig fer-la petar una estona amb el director de cursa que em va ensenyar el dispositiu de cronometratge que permet saber molta informació en temps real sobre la cursa. Em va agradar molt i enguany ja l’aplicarem a 3 proves més del campionat de Curses de Ultra Resistència de la FEEC. Sempre innovant en qualitat.

la figuera

Vaig saber dosificar molt bé la pujada a la Figuera que ja coneixia del stage camp, i sortia ara ben fresc i alegre a per un dels millors trams, la baixada fins a la Vilella Baixa. El frontal que duia, un Black Diamond Storm, te una potència de 90 lúmens. Havia entrenat per les tosques i a alta velocitat, és a dir, no mirant els peus sinó mirant 3 metres per davant i baixant corrents. Vaig dir, si tinc bon frontal, ara m’ha de servir. I així vaig col·locar-me dins del grau com si fos una vagoneta dins d’una muntanya russa i avall que fa baixada!! Vaig córrer el que no està escrit, recordant però que encara tenia molts kilòmetres per davant i que al stage d’estiu aquí vaig ensopegar i fer el superman uns quants metres. Però tenia tantes ganes de gaudir i estava tant bé que avall que fa baixada avançant un bon grapat de participants i sobretot sentint-me com una guineu més enmig del bosc i la nit. En un no res era al riu de nou, vaig girar el cap, vaig veure allà a dalt les llumetes de les cases de La Figuera i vaig somriure ple de felicitat.

Això és una cosa de les que més m’agrada de la muntanya i especialment de les activitats d’alta intensitat com son les ultres. Has d’estar tant concentrat pel que fas sabent que un error pot deixar-te fora o t’ho pot fer passar malament, que el meu cervell, aparca tota la resta i durant les vint i escaig hores que dura la prova, no hi ha res més al món, pràcticament res més. Una estona de pau i energia que combinada amb paisatges que el temps ha tardat milers d’anys a construir, et fa relativitzar molt la vida. Però molt.

pont

Solet vaig travessar els primers camps de vinyes de nit, el riu, i l’antic pontet de la Vilella Baixa. Enfilava els carrers silenciosos cap al control de l’església quan uns brivalls que prenien la fresca van venir a animar-me i a xocarla. Passa molt sovint, fins i tot alguns t’animen pel nom que duus al dorsal. Sempre saludo i els dedico un somriure. Dona energia i fa pensar en els que et segueixen des de casa.

Vaig arribar al control, vaig veure els missatges a les xarxes socials, especialment de l’Urs Rothmayr i d’aquells dels que encara es resistien a anar a dormir i vaig xerrar amb un dels participants que abandonava mentre anaven entrant tota la resta d’avançats. Anava menjant i bevent bé que ara tocava pujada. Un cop tothom dins del poble, vaig seguir en solitari tot i veure que només un parell de participants més que encara seguien darrera meu.

Creuo la carretera per enfilar grau amunt cap a l’altre Vilella, la Alta, i just arrencar, espero al corredor que tinc més a prop per darrere. Seguim plegats, xerrant poc que arrenca fort. Ell va molt valent. Jo anar fent a prop seu. Em conec el tram del stage i ell no l’havia fet mai. Ràpidament el veig que es desorienta una mica entre un camp d’oliveres i veig que s’apropa més a mi. Esta clar, toca aquella regla no escrita que un dia (quin gran dia) em va explicar l’admirat Miquel Boada tot caminant a la Marxa La Selva – Prades: mai abandonis un company amb qui comencis la nit. I així els dos vam pactar anar plegats.

Era un canvi d’estratègia. Una adaptació més a la situació. La gràcia per acabar un projecte és sortejar el millor possible tots els imprevistos. No sabia a quin ritme aniria el company, ni si aguantaria tot el recorregut, com estava d’entrenat, i unes quantes incògnites més. Però tot i així, com que ja no m’anava d’una hora, vaig pensar que millor aconseguir que dos acabem que no pas que els dos abandonem ves a saber on. Havia arrencat acompanyat i ajudat i ara jo feia el mateix. De fet, dins del reglament de la FEEC, primer el companyerisme que el temps.

I així va ser com vaig seguir amb el Javier Borràs de Tortosa. Un fornit participant, campió de la Copa Catalana de Caminades de Resistència 2013 i que per primer cop, com jo, s’aventurava amb el repte del 100km. Xerrador com jo, o més i tot. Bona gent, simpàtic i sobretot, bon company de caminar, i amb similar pas que jo, almenys a aquelles alçades de carrera. Vam tirar. Aquest 2014 he tornat a repetir un bon tram amb ell i molts altres companys del C.E.Independent a la UT Emmona.

El tram fins la Vilella Alta se’ns va fer curt. Xerrant els kilòmetres passen més ràpids. En un no res ja érem al control. Però allí, vaig sentir coses rares al cos, la son segurament. Feia poc que havien tocat les campanades de mitjanit. Això volia dir que dúiem 15 hores de prova. Em vaig estirar a terra una bona estona. I crec que allí em va venir la pajara de la son. Al km 75. Quina peresa seguir. Amb lo fresquet i bé que s’estava a terra i la calorada que feia si anaves dret. I set, molta set que no es calmava amb aigua.

Em va costar arrencar. No he de parar tant als controls, ara ja ho tinc après, però l’arrencada va ser lentíssima, sort de la conversa. De fet pel cap nomes hem passava deixar-ho al següent control de Escaladei. La pajara de mitjanit Al km 80. De fet anava lentíssim, molt. Vaig tardar molt en recórrer aquests 5 km entre els 2 pobles de control. La pajara és un malestar generalitzat que afecta sobretot al cap i als ànims, i acaba afectant al rendiment total. No la vulgueu pas. Però en un moment, vaig veure les llums. Si, les llums, no la llum.

escaladei i cingleres

Just anàvem pel GR que uneix La Vilella Alta amb Escaladei, que quan arribem a dalt d’un turó, veiem la serra major del Montsant de nou, des de la vessant més Oest, fins a una mica més enllà de la Morera del Montsant i el grau de Barrots. Amb una lluna que il·luminava la cinglera de la Serra Major i la feia resplendir de nit, vaig contemplar embadalit, com una corrua de llumetes sortien de Escaladei, s’enfilaven per la paret vertical fins a la carena de la serra major, i baixaven de nou ordenadetes i en vertical fins a La Morera del Montsant.

Aquella visió em va animar del tot. Em va carregar d’energia. Em va fer adonar que ja només em quedaven 20km i de cop, em va despertar el record del company Ricard Rofes, enòleg del Celler Scala Dei i creador del vi RAR i RARet, vins que esborronen la pell de tant fantàstics, que havia corregut la prova curta de 26km per a poder anar a veremar aquell mateix dia les finques per on ara anàvem a passar caminant, La Creueta, Sant Antoni i Artigots, d’on fa un preuat vi de finca 100% garnatxa d’aquelles que jo respecto i recomano sempre fervorosament.

raret

Tard però dins dels temps, arribàvem a Escaladei. Sempre dins del temps i bastant bé. No has d’anar mai just perquè pateixes. I per això no es val a caminar en una ultra, per això ja hi ha el campionat de marxes de resistència, que pots fer caminant a un ritme de 3,75Km/h i son llargues distancies significatives. Si ni trotes no arribes. I es bo saber sempre quan tens de tall per darrera. Tampoc cal córrer tota la estona, ni els que acaben primers ho fan, però si portar un ritme considerable per acabar. Al punt d’informació vaig veure que per a fer aquest últims 20km, que a més tenien com al·licient la part més compromesa del recorregut, calia fer les coses bé, molt bé. És a dir, primer eliminar la pajara a base de menjar i beure; caldos, aquarius, cervesa i entrepans. Un bon mix però el cos li cal canya. Sense combustible les cames no van. Algun gel i tot devia caure. Una mica de estirar les cames, bambes fora, respirar fons i dir ben alt això gairebé ja és nostre. Cal creures-ho.

Tips com a farnaques però àgils com guilles, vam sortir del microscòpic, però encara viu gràcies al vi, poble de Escaladei, enfilant cap a la Cartoixa, on sota la lluna, les runes de l’antigor ens feien esfereir una mica i retrobar-nos mentalment amb el que devien viure i veure els monjos cartoixans de fa 500 anys. La esplendor de la Cartoixa queda emmudida de nit per la immensa cinglera de conglomerat que la encapçala i en fa de muralla. La mateixa vista de fa 5 segles. I el que durarà. Just ara el Parc Natural del Montsant en fa una exposició sobre els primers anacoretes pobladors de la serra.

anacoretes

cartoixa

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Amb un no res ens plantarem al llogaret de la Pietat. Vam badar una mica. La gent diu que a les ultres només corren i mira tu, una justificació més de que serveixen per conèixer el territori, ja que jo almenys no hi havia passat mai, i em va agradar força el que hi ha. És un racó de pau meravellós del qual us deixo una senzilla ruta d’accés. La pietat era una gran masia edificada el segle XVII per ordre del prior com a lloc de repòs per als Bisbes de Catalunya, rucs no eren pas.

http://www.turismepriorat.org/files/docs/IT6_ScalaDei_TRACAT0.pdf (Ruta molt senzilla)

cami escletxa finet dalt de tot

 

De la pietat, passem per la dreta del Sant Antoni de Montalt i enfilem cap al dret grau de la escletxa. El grau arrenca suau, i de dia no te massa dificultat de pujada. Jo de fet hi he trobat excursions de quitxalla de pujada i baixada, tot i que molts centres excursionistes asseguren el pas ja de per si equipat amb passamans d’acer, amb unes cordes per a aquells que tinguin por del pas clau, just al passar l’escletxa. De fet el vaig anar a fer amb la Gina Tost i el Xavi Sala que no és molt amic de les alçades, i amb bon guiatge es pot fer bé. Però de nit la cosa canvia i molt. Just a l’arrencar hi ha una grimpada de mitja dotzena de metres, que sembla molt més vertical que quan hi passes de dia, sobretot perquè tot i duu un frontal generós de lúmens (unitat de mesura de potència d’aquets alots que ens posem al cap per il·luminar el camí de nit), costa molt més trobar on posar mans i peus, és menys intuïtiu que de dia. No se si mai heu provat d’escalar o grimpar de nit o al capvespre, però és més complicat, el cap no funciona igual. Doncs aquest pas ja em va costar més del normal i menys amb pals a les mans, però el vam superar.

escletxa reus deportiu escletxa corda escletxa corda estretor escletxa grimpada

Just passat el pas, el company Javi em va fotre un bon susto. Aquí comença un filet de camí ben prim amb molta cinglera de caiguda, perquè abans de la grimpada, ja havíem anat agafant alçada per un camí ben dret. Com podeu veure a la foto, el camí és un bon filet, on es pot caminar bé de dia i sense vent, però de nit i amb més de 80km a les cames la història és una altre. Doncs el company Javi va relliscar, i va anar tirant enrere cap a mi. Jo no em veia capaç de parar-lo i el duia uns pocs metres per davant meu i no sabia que fer. Si em tirava a sobre per placar-lo, els dos probablement anàvem cinglera avall. Per sort, i gràcies a saber quina protecció divina que te el Javi, es va posar de 4 potes, i amb mans i peus es va frenar i no es va estimbar. Ufff. Quins sustos. El primer que em fa, i mel va repetir a la Emmona’14. Javi, que a la tercera no va a la vençuda!!! Mil ulls company i que ho puguem explicar. 😉

Passat aquest punt, vam arribar a l’escletxa que vam superar sense problema, i on vam trobar un voluntari fent de control, passant bastant fred, just enmig del pas clau. Vam saludar-lo i vam acabar de fer amb molta calma i ull la resta de camí fins a la gairebé a la punta del boter. Allí, al punt més alt de la prova , vam decidir que ens mereixem un homenatge.

Vam parar una bona estona, potser 20 minuts bons, a una balma prou gran sota la Punta Alta. Allí, el Javi va treure una cervesa de la motxilla que vam compartir amb una mica de menjar. Quina plaer parar i fer una cervesa. Aquells plaers que ens ensenyen els companys del C.E. Independent (Boada, Sans, Esteve,…) de quan el cos més augmentades te la percepció de les sensacions després de moltes hores d’esforç, no dormir i concentració, aprofita per parar i assimilar estímuls. Allí des de la cova, tots dos coma pastorets, veiem tota la ribera del Ebre amb les seves viles i els grans aerogeneradors que ens envoltaven gairebé a 180º, pràcticament de costa a costa. I sobretot la meravella, un fabulós núvol de tempesta sobre Lleida que descarregava i llampegava aïlladament. Una d’aquelles meravelles que només pots veure si estàs allà dalt en aquell moment. Per això hi anem.

cova birres

Aquí dalt de la Serra Major es respira diferent. Però tot i estar a prop del Clot del Cirer, un dels meus oasis preferits, doncs calia seguir i arribar dins de les 24h de temps límit. Gairebé tot era baixada ara, però calia creuar un bon tros de carena. Mai abans se m’havia fet tant llarg des de la Cogulla fins al famós Pi del Cugat i fins al Piló del Senyalets. Un cop allí, ja divisarem un altre punt de control per ja desenfilar el Grau de la Grallea fins a la Morera del Montsant. Vam entrar de nou en joia. Aquest grau el tenia prou entrenat per deixar-me anar com calia, però quan es va de dos en dos, cal adaptar-se i vam anar fent prou ràpid i sense forçar cames fins a plantar-nos davant de la església del poble. Sembla que no però aquests fondos de l’inici del grau, son freds i humits, i jo anava suat i aquí se’m van gelar les mans, van caler guants i tot fins que no vam arribar ben avall, on ja es creua el camí amb el del grau del Espinós. Quan vam arribar al poble devien ser vora les 5 de la matinada, a uns 50 minuts sota el temps de tall. Últim control, últimes persones, fred, cansament però joia de saber que ja nomes restava l’últim tram i tothom ja podia anar recollint les coses. Aquí només dúiem ja crec un sol participat per darrere. 10 minuts d’agafar aire i seguim.

La baixada fins Cornudella per l’antic camí dels cartoixans l’havia entrenat al stage, almenys fins a les vinyes del Joan Ametller. Haver passat ja el tram anteriorment hem va animar i anava prou content. Però ai mare que encara ens quedava més del que ens pensàvem. Ja aclaria el dia i un cop passades les vinyes el camí va a buscar Sant Joan Petit, que és un petit altar sota la ermita de Sant Joan del Codolar per llavors tornar pel mateix camí fins a Cornudella per on havíem arrancat. El camí se’m va fer molt llarg fins Sant Joan Petit, sobretot perquè no veus el doble campanar de Cornudella fins que gairebé no hi ets, i això ja rallava molt aquella hora. La baixada fins al poble, ja amb llum de dia, la vam fer molt tranquil·lament perquè els peus ja no podien més. Gairebé sort que no havíem trotat per la grallera.

Encara sense gent pels carrers, vam creuar el poble fins a l’arc d’arribada on ens esperaven ja en Pol, l’Albert amb la seva dona, i el crono on ens vam fer la foto de rigor, que tant per al Javi com per a mi, va ser la del 1er crono amb 100kms.

crono

Al moment sabíem que de 270 participants, vam entrar en la posició 151 i 152. Gairebé la meitat van abandonar. No conec la estratègia de la majoria dels participants, però si se que la meva era una fins que vaig perdre la Bea, una altra quan vaig anar sol, i una altra quan ens vam ajuntar amb el Javi, però que totes tres, cadascuna ben diferent de l’altre, em van ajudar a complir el meu objectiu de la prova, veure si podia acabar, i a poder ser en bones condicions, una ultra-trail de 100kms. Els temps no era en cap cas per a mi important. Per a mi no ho sol ser mai, però menys encara aquesta vegada. Quan repeteixi aquest any, ja canviaré l’objectiu i treballaré les estratègies i si tinc clar, que menys hores en competició, castiguen menys al cos. Però cal preparar-se millor per a poder fer això, i també més experiència. A la primera tot rodó els hi deu sortir a ben pocs.

livetrail perfil

És molt important per a la recuperació, que tan bon punt creui’s la meta, mengis i t’hidratis bé, i no me’n vaig oblidar. Vam esperar a que entres l’últim participant o corredor, si és que es pot dir així als que no tenim la capacitat de córrer pràcticament tot el recorregut, i me’n vaig anar a jeure al cotxe. Aquesta vegada havia pujat sol, i no estic tant sonat de conduir després de dur més de 24 hores sense dormir, per molt que el trajecte Cornudella – Reus sigui de menys de una hora. La calor al cotxe era insuportable i al cap de un parell d’hores em vaig llevar, vaig anar a veure els premis, vaig trobar-me a companys que havien fet gran paper a la prova i vaig refrescar-me per poder tornar a casa amb comoditat.

livetrail parcials

Ja conduint de tornada, per la carretera que dec haver fent un bon centenar de cops, però que avui tenia noves sensacions per a mi, el cap ja començava a assimilar el que el cansament havia impedit d’expressar adequadament al creuar la línia de meta. Quan vaig arrencar el cotxe, i de fet també en algun moment de la prova, penses que ja no en faràs cap més, i que què carai en faràs ara dels gels que t’han sobrat. Però encara no havia arribat a casa que ja em venia al cap de nou perquè ho fas, et van venint imatges i flashos de grans instants, únics, fabulosos i ja entens perquè ho has fet i perquè hi tornaràs. Repetiràs.

Tenia dinar de cosinada a Maspujols, i tot i només haver reposat 2 hores, m’hi vaig plantar, com no, amb la samarreta de finisher de torn. Bé en aquest cas el finsher rep uns calentadors per als braços però a la bossa del corredor si que ens van donar una xula samarreta. Vaig menjar i als postres me’n vaig anar cap a fer migdiada ja pensant en que seria el que vindria ara però sobretot, després de tanta calor i córrer, el meu cap pensava en neu, molta neu, i alpinisme. Sort que d’això al Montsant no se n’hi fa.

M’ha agradat molt veure que podia fer els 100km, però encara més les llargues estones dedicades a la preparació, que han estat disfrutades i també compten. Com jo dic, fent aquest esport, mai entrenes, sempre és una excursió el que fas. Almenys jo, no em veig en un gimnàs ni fent masses exercicis per a muscular o similars. Jo practico tant com puc i això em far progressar i em dona caràcter. Per mi, les decisions de ràpida estratègia i adaptació que he après a l’ultra, entrenen el meu cap per al meu dia a dia professional, li son com una mili. I dins de l’estratègia, vist en aquest ultra, i en els següents que he participat i inclús acabat, és molt important cuidar cada detall amb passió. Un detall et pot deixar fora de joc o et pot fer gaudir més que la resta. Els detalls compten. Sempre.

Ara penso en que fa poc em vaig acabar de llegir la biografia del metge i excursionista de Reus, el doctor Aiguadé que em va regalar l’amic Lluís Simó. Aquesta eminència de doctor, va estar 25 anys al capdavant dels senders de la federació de muntanya de Catalunya, però sobretot va ser un pioner en crear excursions de llarga distància en aquells anys pretèrits, gràcies al convenciment i la descoberta de que portant un ritme de caminar regular de 5km/h i amb xiruques de l’època es podien fer 100km en 24h. Vaig pensar molt amb ell, que va crear la Reus-Montserrat i altres grans traçats. El que ell va començar, ara amb força menys temps, poden fer-ho alguns però amb molts metres de desnivell acumulat i alhora fent-ho al seu estimat Montsant. Fa poc el vam enterrar, però de segur hagués al·lucinat de com ha evolucionat tot això, ell que encara hi va veure conrear pels cingles i recingles del que ara ja és un gran Parc Natural. Tot evoluciona.

Agraïments per acabar al Joan Carbonell i la seva conversa a La Figuera que em va animar a seguir. Al Pol per la feinada que fa en l’organització. Als amics i coneguts que vaig anar trobant als controls. A la Bea per un dia haver decidit de participar plegats en aquesta prova. Segueix amb aquestes temptacions sempre així! Al Javi per les passes, les hores, les converses i les sensacions viscudes plegats en aquesta ultra. Al meu patrocinador 2014, la Fundació Casa Ametller i en especial a la seva ex-directora, l’Astrid Barqué. Al gran professional com la copa d’un pi, el Toni de Vivac Reus, que li posa les fletxes a aquest indi!! Triomfa un, triomfa l’equip! Al Ricard Rofes, dels Cellers Scala Dei. I finalment a la Marta, per les moltes hores que no t’he dedicat per a poder preparar aquest repte.

Us recomano tant la UTSM com la UTMCD, que no se si repetiré, almenys ara no m’ho feu dir que encara estic baldat. Punt.

Quan vaig escriure aquesta última línia del guió-esborranys d’aquest post era encara Octubre 2013. Ara ja estem a setembre 2014. No només les més de 10.000 paraules de la llargada del post ha costat aquest temps, sinó que la meva feina i la meva passió per la muntanya, encara van per davant del temps que puc dedicar a compartir, almenys per escrit i en aquest format llarg, les meves experiències amb vosaltres. Potser un dia la meva vida canviarà i voldré deixar molt més per escrit o tindré molt més que explicar. El temps dirà.

23.07.14_cartelutsmAra, a mitjans 2014, he repetit i acabat la UTMCD amb molta satisfacció, repetiré la UTSM, he repetit a Emmona i he participat a la CCC, prova de 100km dins de la més famós prova del món, la Ultra Trail del Mont Blanc. Tot i que no vaig ser finisher d’aquestes dos ultimes, he aprés molt, he progressat en el que faig a la muntanya, no només quan surto a córrer, sinó també quan surto a caminar, escalar o a fer alpinisme. Ara, que vaig adquirint més coneixement, fins i tot, m’he incorporat al Comité d’UltraTrails de la Federació Catalana d’Entitats Excursionistes i estic ajudant a la renovació del comitè que ta la tasca dura de fer-ne el reglament 2015. Ara tinc una visió més de com viure la muntanya i això m’ajuda en el meu dia a dia com a membre de junta de la feec i concretament com a Cap de Comunicació i Marqueting. Ara tinc una visió més global de la muntanya i això m’ajuda a retornar-li més i millor el meu gra de sorra o el meu còdol ja, que és només una ínfima part de tot el que em dona la muntanya a mi. Que segueixi així el nostre enamorament i la progressió de la nostra relació. AVANT

Media i links:

Vídeo resum oficial de la UTSM 2013

Comparteixo un vídeo d’un corredor que va fer la versió HALF (Cabaces-Cornudella)

El fotograf Gerard Reyes i el seu vídeo resum

Una alpinista que ha estat la 1era dona en fer les 2 cares del Everest i que va acabar també aquesta edició i que també era la seva primera ultra de 100km http://cathyodowd.com/2013/11/my-first-100km-trail-race-utsm-2013/

El track que hem va sortir a mi, amb el Suunto Ambit 1 HT en mode gravació cada 60 segons. http://www.movescount.com/es/moves/move20212919#table-year=2014